El Govern balear suspèn
"Per a nosaltres el Govern balear suspèn" diu el secretari del
GOB; "El PP en el poder va ser nefast [...] però això no
ha de ser excusa" "El Govern té estudis, diagnosis de la situació
que posen de manifest que cal prendre mesures contundents... però
no ho fa." "El ritme de creixement de la construcció residencial
i turística ha estat més intens el 2000 que els anys anteriors
[...] el Govern n'és conscient, sap quines mesures cal prendre per
contrarestar-lo, i no ho fa. Per això la valoració és
necessàriament negativa." (El Temps, del 22 al 28 de maig
de 2001).
Tot això és tristament aplicable
a la qüestió lingüística. El Govern té estudis,
com el d'0ctubre 2001 (en què descobreixen que a les Illes Balears
hi ha més gent que parla habitualment en castellà que no
en català). Per tant tenen diagnosis de la situació
que posen de manifest que cal prendre mesures contundents... però
no ho fan. I encara diuen, amb aquesta situació, que "la recuperació
de la llengua catalana s'ha de fer a partir de l'ampla voluntat de la societat
d'aquest país" (Pere Sampol, Diari de Balears 13-3-00). "El 'depèn
de vostè' o, en altres paraules, el suport individual a la llengua
com a única acció destinada a preservar-la, no funciona,
justament perquè la llengua és un fenomen social" ens recorda
Carme Junyent (Vida i mort de les llengües). Joan Fuster diu:
"La solució [...] és el retorn al monolingüisme" (Ara
o mai); una passa gens menyspreable n’és un ensenyament exclusivament
en català i català de continguts, i correspon al Govern de
fer-lo, i no a la societat.
No tots els mals vénen de fora
Lluís V. Aracil diu: "El qui cregui
que tots els nostres mals vénen de fora [...] serà capaç
de creure qualsevol cosa". I ho tocam amb les mans en el cas de l'ensenyament.
I no ens fixarem en voluntarismes d'incitar a l'ús del català
a les escoles, per exemple, (ja que això també ho fa l'ajuntament
del PP a través de dinàmica educativa), sinó en la
legislació. El PSM, socialista almenys de nom, des de la conselleria
d'Educació no ha fet un decret mínimament digne com el que
va fer al Principat un govern de dretes. I no li serveix d'excusa dir que
els altres partits del pacte no ho voldrien, perquè no han ni plantejat
la qüestió al moment oportú: quan van fer el pacte no
el van fer sobre unes qüestions fonamentals per a un partit que es
diu nacionalista i per als seus votants, com per exemple: un decret d'ensenyament
en català i amb continguts catalans, sinó que van fer el
pacte sobre unes cadires. I aconseguiren el que volien: Educació,
Vice-presidència, Agricultura..., uns bons seients. Volen ells els
seients i que la societat faci la feina? Això és el que ha
passat fins ara.
La societat educativa fa molt i les autoritats
educatives no hi han d'ésser només per afavorir l'ensenyament
concertat ( i molt menys si es diuen socialistes). Els polítics
del pacte de progrés poden perfectament fer un decret que estipuli
un ensenyament en català i català de continguts (socials,
naturals, literatura...) sense sortir-se del marc legal. Si no ho fan,
¿és perquè estan massa ocupats organitzant minuts
de silenci? Si fos així, ara que només maten afganesos i
palestins, i no fan minuts de silenci, es podrien ocupar d'aquest tema.
Mantenen, com a marc, el decret de mínims del PP que estableix que
la meitat del còmput horari es farà en català i també
que "la llengua i literatura castellanes s'ensenyaran obligatòriament
en tots els nivells educatius i en tots els centres públics o privats
de les Illes Balears"; i d'això sí que se'n preocupa l'inspector
que, el mateix curs 00-01, va a una escola amb quasi cap alumne catalanoparlant
que han fet un projecte d'immersió i només es preocupa d'assegurar-se
que fan espanyol al cicle inicial. (La major part d'inspectors són
els mateixos que demonitzaren i castigaren Josep Palou pel seu catalanisme).
La societat civil reclama ensenyament en català / El Govern
balear consagra el “bilingüisme integral”
La societat educativa sempre ha fet més
que no els polítics. El curs 1978-79 un 17 % dels al.lots d'EGB
fa classes de català a l'escola sense cap decret; el curs següent,
amb un decret que ho estipula ja és un 59 %; només en un
any; i això perquè els mestres ja estaven preparats. Sempre
la societat civil ha pressionat. "Manuel Ferrer proposava, quan era conseller
d'Educació, un sistema bilingüe per a les Balears. Des de sectors
favorables a la normalització de l'àmbit educatiu se li va
fer la proposta que l'ensenyament es vehiculàs en llengua catalana,
i que els continguts s'adaptassin a la realitat històrica, social
i cultural dels Països Catalans, la nostra àrea natural. La
proposta va comptar amb l'adhesió de capes importants de professorat,
de representants d'associacions d'estudiants i de societat civil en general.
[...] un dels signants [...] va ser Damià Pons. En Damià
Pons, actualment, ostenta el càrrec de conseller d'Educació
del Govern balear. Per ser conseqüent, ara que pot, ha de decretar-lo
ell." (Bernat Joan, Balears 18-9-99). Abans de les eleccions del
99 (Pissarra 95) la proposta de l'STEI és: "ensenyança
íntegrament en català a tots els nivells educatius"
i "objectius i continguts d'àmbit de Països Catalans a les
àrees de Ciències Socials i Naturals".
El 24-2-00 a la Setmana del Llibre Català,
Josep Massot i Muntaner, Josep Melià i Biel Majoral llancen una
Proclama per l'Ensenyament en Català, que diu: “Demanam un decret
que asseguri que l'ensenyament a tots els nivells i a tots els centres
de les illes balears es vehiculi íntegrament en català i
que tingui en compte la realitat cultural -geogràfica, històrica,
literària, etc. de totes les terres de parla catalana. L'aplicació
d'aquest decret s'hauria de fer progressivament, a fi d'evitar traumes,
però sense dilacions.". La proclama recollí més de
3.000 signatures individuals a més d’institucions, centres d’ensenyament...
Una sèrie de professors universitaris hi insisteixen amb un Envit
al president: "és imprescindible fer un decret que vehiculi l'ensenyament
en català, a tots els centres, i a tots els nivells, i que estableixi
continguts catalans de geografia, d'història, de literatura." (Balears
12-12-00). El 5-2-01 Antich dóna una audiència als primers
signants de la proclama, demanada el 25-9-00; es fan una foto plegats,
i adéu. Encara volen més empenta de la societat, quan és
com que picar ferro fred?. Com hem de llegir el seu lema, sinó:
Quatre illes i un profit?
La resposta a la mobilització d'amplis
sectors de l'ensenyament és de reprendre les línies generals
del Model Educatiu Propi de les Illes Balears (MEPIB), del PP amb uns decrets
i currículums plens de paraules com respecte, convivència,
pau, tolerància... La convivència és bona quan cadascú
és al seu lloc (no és possible una bona convivència
si el que ve de fora a instal.lar-se imposa les seves normes, la seva llengua);
la tolerància no és un be en qualsevol situació: si
qualcú t'esclafa, si qualcú et coarta la llibertat..., la
tolerància és un mal: et fa mesell, et fa bèstia fotuda.
El Decret 125/2000, de 8 de setembre, després de dir que: "La llengua
catalana, pròpia de les Illes Balears, és la llengua de l'ensenyament”,
diu: “El seu ús [...] s'ha d'adequar al que es disposa en la normativa
vigent" (la qual només obliga a fer en català un 50 % de
l’ensenyament). Això és esquizofrènia pura.
I encara veim més clara la mala fe o
la incompetència del Govern de les Illes Balears en el Currículum
Integrat de Llengües (CIL. "Decret 67/2001, de 4 de maig, pel qual
s'estableix el currículum de l'educació primària a
les Illes Balears", i normes posteriors.), on consumen i assumeixen totalment
el bilingüisme, convertint-lo en “bilingüisme integral”, com
diuen: "El model que desenvolupa aquesta legislació és el
de conjunció lingüística o bilingüisme integral".
"(CIL) constitueix el primer nivell de concreció del currículum
de l'àrea de llengua catalana i literatura i de la de llengua castellana
i literatura i, per tant, vincula el professorat de totes dues àrees"
"Aquest fet es justifica perquè el català i el castellà
són dues llengües romàniques que presenten molt components
lingüístics i culturals comuns o semblants i perquè
són les dues llengües oficials de la nostra comunitat". Al
llarg del decret i del currículum es presenta la llengua "la llengua
catalana i la llengua castellana" (ja inseparables i siameses) com a llengua
“de comunicació i d'aprenentatge”. Els polítics, pedagogs,
lingüistes que han participat en aquest cilici que és el CIL,
demostren la seva ignorància (per no dir estupidesa). On s’és
vist mai en ple segle XXI considerar la comunicació com a única
funció del llenguatge, com feien la major part de pedagogs el segle
passat (és a dir el 1999)...!!
El Govern balear ens tracta com a animals i no com a ciutadans de
la nació catalana
La funció comunicativa, que compartim
amb els animals, no és l’única funció del llenguatge
humà; hi ha també les funcions expressiva-representativa
i identificadora que són les que ens fan persones i les que ens
fan poble. Però ja va bé per als que comanden (polítics,
pedagogs, capitalistes, militars, capellans...), només considerar
la funció comunicativa i considerar-nos a tots com a animals. La
funció expressiva, el llenguatge com a instrument general de pensament
i d’expressió personal lliure, la llengua com a representació
del món, no és pràcticament tinguda en compte; d’aquesta
llibertat de pensament i d’expressió de l’home, com diu Humboldt,
ve l’exigència de realització personal com a necessitat bàsica
de l’home (en contrast amb les seves necessitats merament animals) la defensa
dels drets naturals en oposició a l’estat. Déu n’hi do si
n’és d’important i imprescindible de tenir en compte la funció
expressiva-representativa en l’educació primària, secundària,
superior. Déu n’hi do, un bon enfocament en aquest sentit el que
podria aconseguir per enfocar el món d’una manera molt més
humana.
I ni és esmentada ni sospitada l’altra
funció bàsica de la llengua: la funció identificativa,
la funció d’identificar el parlant amb un grup. El llenguatge, com
diu Herder, constitueix el principal patrimoni d’un poble, configura la
concepció del món que tenen els seus membres; el llenguatge
no és només un instrument del quan ens servim, sinó,
alhora, el dipòsit i la forma del pensament; no sols pensem en una
llengua, sinó, més aviat a través d’una llengua. Cada
nació pensa d’acord amb la seva llengua i aquesta configura la seva
concepció del món. En paraules de Humboldt: “la llengua fa
la nació i la nació fa la llengua.” Com diu el sociòleg
Guy Rocher “cultura és un conjunt lligat de maneres de pensar, de
sentir i d’actuar més o menys formalitzades que, apreses i compartides
per una pluralitat de persones, serveixen, d’una manera a la vegada objectiva
i simbòlica, per constituir aquestes persones en una col.lectivitat
particular i distinta [...] Tothom necessita sentir-se identificat amb
uns determinats referents culturals, un espai, una comunitat, una forma
de viure, una visió del món, un àmbit d’informació
i de comunicació, etcètera. Les fronteres culturals
les estableixen aquests referents; l’ensenyament i els mitjans de comunicació
en són els principals configuradors.”
Una societat culta, és a dir ben estructurada
és una societat amb una gran autoestima; la desestructuració,
la desculturització comporta una pèrdua de l'orgull propi
dels humans. Només la desculturització pot explicar, per
posar un exemple, el fet de tenir-ho tot venal. La gran venuda dels llocs
on hom ha nascut i viscut, ja que en quasi cap cas es pot explicar per
la necessitat de supervivència física. La gran venuda lingüística
i cultural als forasters. Per això, una funció bàsica
de l’escola és la socialització, però en la pròpia
societat nacional, no en una altra; en el nostre cas, en la societat nacional
catalana, i no en la regional balear ni en la nacional espanyola. L’escola
ha de crear valors geogràfics, històrics, festius, culturals...,
nacionals, catalans, ja que els valors determinen les actituds, i aquestes
determinen les normes de conducta. Si aquí l’escola inculca valors
espanyols i regionals balears, com fa, és una eina utilíssima
del nostre genocidi lingüístic, cultural, nacional.
El Currículum Integrat de Llengües: un àntrax
contra el poble català
Només des d’uns interessos deshumanitzadors
i colonitzadors es pot considerar una llengua com a simple instrument de
comunicació, i només considerant la llengua únicament
com a comunicació poden generar un Àntrax (com els feixistes
americans) com el CIL. El mateix "Decret 67/2001, de 4 de maig, pel qual
s'estableix el currículum de l'educació primària a
les Illes Balears", diu: "És d'especial interès per al manteniment
o recobrament de la identitat pròpia de les Illes Balears el coneixement
específic de la seva història, llengua, cultura i tradició".
Quasi no parla de literatura catalana (mai de poesia catalana) i en canvi:
"La literatura com a via de coneixement i d'accés a la cultura de
les Illes Balears i a les altres". Ja poden anar dient del PP del País
Valencià.
I no els basta empastifar l'educació
primària amb aquesta consumació del bilingüisme, que
parteix de la seva visió esquifida del que és una llengua,
del que és una nació (visió fruit d'una concepció
regional espanyolista), sinó que també l'escampen a l'ensenyament
secundari obligatori. En aquest text es repeteix l'esquizofrènia.
Diuen: "La realitat sociolingüística de les Illes obliga l'Administració
a articular mesures compensatòries de la desigualtat social en l'ús
i el coneixement de la llengua catalana", i un paràgraf més
avall, com si fos la solució "es fa un enfocament integrador de
l'ensenyament de llengües, amb una proposta curricular única
que es refereix al desenvolupament de les capacitats comunicatives dels
alumnes en les dues llengües."
El bloc III dels continguts "La comunicació
literària" es pot desenvolupar quasi íntegrament en espanyol,
amb l'ambigüitat i generalitat amb què és redactat,
i de la mateixa manera els altres blocs; i ho acaben d'establir així
les orientacions metodològiques "una organització prou flexible
tant pel que fa a la distribució dels continguts entre les dues
llengües com a la temporalització d'aquests al llarg de l'etapa.
Les necessitats comunicatives de l'alumnat (tant les que li planteja la
societat com els mancances individuals) i els objectius a assolir seran
el punt de partida a l'hora de dissenyar la programació". Amb aquestes
indicacions les classes de català poden passar a ésser durant
tota la secundària eternes classes de repàs. I hi insisteixen:
"L'enfocament comunicatiu és una proposta o plantejament didàctic
que basa les seves actuacions en el fet que aprendre una llengua és
aconseguir-ne el domini." "s'ha de potenciar en l'alumnat (i el professorat
se n'ha de servir) allò que és competència comuna
per tal d'evitar repeticions, avançaments o retards, o metodologies
diferenciades per a uns mateixos continguts". Ni els continguts no han
d'ésser els mateixos, ni les metodologies si es parteix del fet
que van repetint que el català és la llengua pròpia
de l'ensenyament.
En la literatura, els mateixos despropòsits:
"La literatura ha de ser tractada com un sistema d'expressió i de
comunicació que pot desenvolupar el sentit estètic, crític
i lúdic dels lectors. La seva importància com a discurs amb
unes característiques pròpies és que contribueix al
desenvolupament dels coneixements lingüístics de l'alumnat.
La literatura pot proporcionar una varietat de registres i pot donar una
dimensió històrica a les llengües que s'aprenen. S'ha
de potenciar en l'alumne la visió que la literatura és d'abast
universal, i que els productes literaris en llengües distintes participen
d'uns continguts estètics i culturals compartits a altres àmbits
i en altres llengües. En aquest sentit, el contacte de l'alumne amb
les principals obres de les literatures catalana i castellana, o de la
literatura universal en edicions traduïdes, ha de suposar fer-lo partícip
d'aquests continguts compartits que formen part de la tradició literària
universal, concretats en aquest cas en les tradicions culturals específiques
en aquestes dues llengües." Això a la pràctica es pot
convertir en una interposició bestial del català a través
de l'espanyol, quan un dels aspectes principals de l'aprenentatge o immersió
literària dels alumnes és el reforçament de l'orgull
nacional català. Tant de parlar de literatura universal i no han
llegit ni T. S. Eliot: “no hi ha cap art més obstinadament nacional
que la poesia. A un poble se li pot prendre la llengua, es pot suprimir
i es pot obligar les escoles a ensenyar-ne una altra; però si no
ensenyes aquell poble a sentir en una llengua nova, no has fet desaparèixer
la vella. Reapareixerà en la poesia.”
El Govern balear no vol la recuperació del poble català
que som
Em sap molt de greu haver de comentar la política
de la gent del Pacte de Progrés amb les mateixes paraules amb què
fa devers deu anys comentava la política del PP: "El Govern Balear
no vol la recuperació del poble català que som, vol la seva
hibridació fins a fer muls estèrils que parlin espanyol (com
les castes més baixes dels Estats Units)" "Les propostes màximes
que s'atreveix a fer el Govern no arriben, ni de bon tros, a les necessitats
mínimes de reeducació en la catalanitat de la població
illenca i d'integració dels immigrats, i sobretot dels seus fills,
que ja són mallorquins de naixement; no només no proposen
un ensenyament en català, sinó que no proposen uns continguts
catalans." "No he escrit aquestes ratlles amb gust, sinó amb el
disgust de veure que les competències en educació no duen
camí d'assegurar una vida digna i puixant a la nostra comunitat
lingüística catalana [...[ sinó que continuarà
amb una espanyolització que ja dura massa, dissimulada ara, per
un Govern autònom, amb regionalisme folklòric i europeïtzació."
(Escrit publicat a Pissarra i a Escola catalana el 1992)
Per acabar, un poema del nostre poeta nacional: Miquel Bauçà:
"Puntes de coixí. És el que fem avui els catalans.
Cadascú fa la seva labor. I no sabem fer-ne. No és el nostre
demble. El més greu és que pensem que estem fent un treball
d'alta enginyeria política. Ho veig per la cara de pasqua que fem
tots. És comprensible, car mai ho havíem pogut fet tan ben
encarxofats. La llàstima és que sabem que aviat s'acabarà,
però ens consola de pensar que ningú no ens castigarà
per aquesta malifeta." I unes paraules d'un depurat per "dir la realitat",
Lluís V. Aracil: "Entenguem-nos d'una vegada per totes: cal començar
per arrancar -i no cal pas que ho entenguin els més obtusos, que
ho aplaudeixin els més reaccionaris i que ho defensin els més
covards."
Antoni Artigues, 28 d’octubre del 2001, Sant Judes